3-.Comentari de la planta i l'alçat:

3.1-.Planta:
Si miram la planta de l'església del monestir ens trobem amb un edifici de planta basilical amb tres naus, la central una mica més ampla que les altres dues, separades per columnes (sobre les que hi ha una arqueria que no podem veure a partir de la planta). Cadascuna de les naus culmina amb un àbsis amb forma de ferradura. Trobem també un transepte encara que no és visible des de l'exterior, el que sí fa aquest creuer és separar el presbiteri gràcies a dues columnes que diferencien l'espai sagrat de la nau central. Denoten també la presència del trasepte els dos pilars cruceiformes que flanquejen aquesta arqueria central. Eliminant la part del transepte, les tres naus formen un espai quadrat regular. Finalment cal destacar el pòrtic exterior a la façana sud, el qual formava part d'un claustre a partir del que s'accedia a diferents dependències monacals, avui ja desaparegudes.
3.2-.Alçat:

Atenent, ara, a l'alçat podem veure com les columnes que separan les naus són de secció circular amb base també circular i capitell amb decoració vegetal, corintis. El fust és molt estilitzat el que constrasta amb la progressiva major amplada del capitell a sobre del qual hi trobem una arqueria d'arcs de ferradura. El trasepte, com ja hem dit queda separat de la nau central per tres arcs més al igual que les naus laterals, però aquestes ho fan amb un únicamment.

Els absis, a diferència de la resta de la nau es cobreixen per una volta cupuliforme encara que amb més convexitat del que és habitual, afageix, a més arestes. Exteriorment tenen forma poligonal. La nau central de l'església s'il·lumina gràcies a unes finestres situades a la part superior dels murs de la nau central, aprofitant la diferència d'alçada que hi ha entre les naus laterals i les centrals.
3.3-.En comparació:

Podem comparar alguns aspectes de l'església del monestir amb altres del seu temps, per exemple, la de Santa Maria de Lebeña, a Santander, construida a principis del segle X, comparteix amb la primera una planta basilical, encara que amb un tamany molt menor i absis rectangulars, tornem a trobar, però les columnes amb capitell d'influència coríntia.

Si el que comparam són els absis, en trobaríem de similars a esglésies com Santa Maria de Villarmun, del mateix segle i també dins del regne de Lleó, té una sola nau i amb l'absis amb planta “ultrasemicircular” o de ferradura, encara que aquesta vegada la volta que el cobreix no té nervadures, a Sant Martí de Villamoros hi ha una solució bastant semblant a aquesta darrera. En canvi, a Sanntigo de Peñalba la cúpula dels absis sí que té arestes.

Santa Maria de Bamba, a la província de Zamora, compta amb un iconostasi molt semblant al del monestir que ens ocupa amb tres arcs sobre columnes encara que, en l'actualitat no es conserven.

Amb tot, podem dir que malgrat que el lògic era pensar que en els regnes cristians de la repoblació l'arquitectura s'allunyaria al màxim possible de l'heregia islàmica, el cert és que obres com les citades i sobretot Sant Miguel de Escalada presenta moltes característiques que també veim a l'art musulmà de la Península Ibèrica, fixent-mos en els absis i les seves voltes tan semblants als mihrabs o als arcs de ferradura que els àrabs van fer seus malgrat provenir d'un substracte peninsular anterior. Però, al mateix temps s'ens fa impossible no descobrir altres característiques que l'art del regne de Lleó comparteix amb l'asturià, per exemple en els exteriors de la capçalera de manera poligonal i tripartites. Això és que, observant la planta i l'alçat de Sant Miguel de Escalada ens adonem de cap on va l'art de repoblació i el que seria la diferència d'aquest i el mossàrab ja que si el darrer utilitzaria sobretot formes islàmiques, Sant Miguel de Escalada i podem dir que la gran part de construccions del segle X en el Regne de Lleó amplien el concepte abarcant característiques astúrianes, visigodes i també paleorromanes com ens mostren els capitells corintis que tan sovint trobem.

Marina Frau Maestre.

Bibliografia:

GÓMEZ MORENO M. Iglesias Mozárabes, arte español de los siglos IX a XI, Editorial Universidad de Granada (1998). Granada. p. 144-145.

GAYA NUÑO  J.A, “El arte Mozárabe”, Historia del arte Español, Editorial Plus Ultra (1973), Madrid p. 52-53.

YARZA J. “Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.59-60.

7-. Intervencions

No es sap si realment hi va haver una construcció del segle VII en aquest emplaçament, a més que és un moment en el que encara no hi ha un culte a l’Arcàngel Sant Miquel a aquests territoris, però si es creu que hi hagi un espai compartimentat civil tardo-romà (ss.IV-V) que hagués tingut funcions d’espai cementirial, però no vol dir que en aquell emplaçament s’erigís un centre cristià. Per tant, el que varen trobar l’Abat Alfonso i els monjos, durant el darrer quart del segle IX, varen ser  probablement, runes tardo-romanes, que havien estat aprofitades durant els segles VI i VII com a espai funerari (la reutilització d’espais romans civils i religiosos a Hispània va ser molt habitual durant els segles VI i VII).

Planta de Sant Miquel projectada sobre les restes arqueològiques trobades. Imatge Font: MARTINEZTEJERA A. M. San Miguel de Escalada (Gradefes, León). Cuestionesdiversas respecto a un edificio de la “arquitectura prerrománica leonesa” dels iglo X. 

  Del que sí que es te constància és de que el pòrtic va ser un espai adossat a la nau meridional, es creu que a mitjans del segle XI. A més, s’afirma que aquest espai estava dedicat per resguardar als fidels i donar refugi i un lloc de reunió, de fet hi havia un banc corregut adossat al pòrtic que es va llevar durant les restauracions fetes abans del 1919.

  

Gravat de Francisco Javier Parcerisa i Boada. Font imatge:Blog ciudadanoele.

Segons els estudis realitzats i els que encara es troben en elaboració, segons les restes de l'excavació feta entre 1983 i 1987, trobades per Hortensia Larrén, trobarem la hipòtesi de que l'edifici restaurat per Alfonso va ser una església de tres naus i capçalera tripartida sense cor ni transsepte, però que prest es va trobar petita per la comunitat monàstica. A continuació es va refer, un poc més cap al nord (es creu que per aprofitar la pedra)  però de majors dimensions. Aquesta església s'hauria fet mitjançant la reutilització dels materials constructius de l'edificació anterior, per tant del segle IX (la de l'Abat Alfonso) i no del VII.

Per tant, i seguint amb aquesta hipòtesi de  Artemio M. Martínez Tejera, "només es va fer ex novo la zona del cor i la capçalera; per aquest motiu la decoració és distinta a l'est i a l'oest de la >>Puerta del Coro<<; es tracta d'un edifici que, en planta, no és més que una rèplica augmentada d'un anterior".

Un dels motius per a que un edifici sigui intervingut és la perduda de la seva funcionalitat o canvi d'aquesta. En aquest sentit s'ha de dir que San Miquel de la Escalada, va ser un dels edificis amb canvis substancials en la seva estructura a causa del Concili de Burgos (1080), Husillos (1088) i el de Lleó (1090), concilis que abolien els ritus i la litúrgia hispana per adquirir la benedictina que agafava força amb l'Ordre de Cluny.  San Miquel d'Escalada, va estar molt vinculada a la monarquia castellano-lleonesa a partir del 1050 fins el 1156, fins que Alfons VII i la seva germana Sancha Raimúndez donaran aquest edifici a una comunitat d'agustins procedents de l'Abadia de San Rufo (Avignon). Un dels documents que demostren que es va fer una sèrie de intervencions a la construcció, és un text epigràfic que es va trobar al llarg dels costats de l'ara o altar major:

En nom de Crist, Pere, bisbe de Santa Maria, va realitzar la restauració a San Miguel, el cinquè dia de la feria, a disset dies de les kalendas de juliol a la era mil·lèsima i cent vint-i-sis, sent rei  Alfonso i Suero Álvarez l’abat. (15 de juny, dijous, 1088).

Aquesta inscripció per a alguns historiadors de l'art justificaria algunes de les obres fetes durant aquest període, com poden ser: la construcció de la torre, i de la capella a  més d'una sèrie d'obres fetes al parament major. Però altres interpreten el verb "restaurare" amb l'acceptació litúrgica. Per tant el que s'hauria fet és un nova consagració de peces litúrgiques de l'altar, ja que s'hauria tornat a consagrar degut a les reformes benedictines. Per tant amb aquesta reconsagració del 1088, Sant Miquel d'Escalada es trobaria regulada dins la litúrgia romana. Amb aquesta reconsagració es dipositen noves relíquies a aquest temple monàstic, ja que segons altre epígraf, que també es troba a l'altar, fins als moments dins aquesta església es trobarien relíquies de l'Apòstol Santiago.

No obstant aquest concepte de "restaurare",és cert que en temps de l'abat Sabarico es va obrir una porta nova, per la qual ara s'accedirà al temple, segons un epígraf que trobem a l'arc, el qual també senyala que Sabarico es troba enterrat als peus d'aquesta porta. Al segle XII, es va modificar la façana amb addicions de dos petits contraforts i una capa de calç. Durant el segle XVI, a les naus es va disposar una armadura mudèjar policromada. Cal dir que segons Gómez-Moreno, el pòrtic o porxo es va fer en dues fases: en la primera es varen realitzar els set arcs més occidentals, cap al 930 (obra del mateix escultor o taller que treballava a Santiago de Peñalba); i la segona, els cinc arcs més orientals, fets durant el Romànic (1088). És important remarcar que els capitells del tram oriental varen ser reaprofitats, ja que presenten una de les seves cares sense relleu, per aquest motiu es creu que pertanyien a altre edifici originàriament. Seguint amb aquesta idea, Isidro Bango, proposarà una nova hipòtesi, la qual planteja que existeix la possibilitat de la desaparició d'una de les capelles laterals obertes als braços dels transsepte. 

 

Durant el segle XI  es fa la construcció de la torre i la capella annexa al temple, aquesta es veurà afectada per les intervencions del 1972 per Menéndez Pidal, qui va fer ex novo  cornises, ràfecs i permòdols. Però és important aclarir que la torre havia donat problemes des de la seva construcció, i això ha marcat els continus engrossiments dels contraforts (angle sud-oriental). Cal dir que originalment estava compartimentat amb tres espais, la inferior amb volta de canó, a més s'accedia per una escala exterior.

Per tant aquest edifici ha patit més modificacions durant el segle XIX, ja que amb el pas del temps, la ubicació i els seu progressiu abandonament varen fer que la seva estructura perdés les seves propietats. El 1874 es va fer una intervenció segons Álvarez  de la Braña en la qual es va utilitzar el maó per restaurar la cornisa major. També es varen proposar dos projectes més: un primer de Demetrio Amador de los Ríos i altre de Juan Bautista Lázaro.

Segons Ríos, Sant Miquel d’Escalada era una construcció latino-bizantina, amb agregacions romàniques i amb una restauració mudèjar, no reconeixent les seves característiques mossàrabs, estil fonamental del temple. Segons ells les parts a restaurar eren la façana occidental, ja que es trobava coberta per terra amuntonada que provocava pressió en la construcció i que a més provoquen també humitats. A la part nord s’havia de restaurar els fonaments; practicar obres de sanejament per evitar filtracions; i a més llevar la coberta feta amb adob per posar una de fàbrica de maons. A la capçalera, segons Ríos, era necessari llevar terra del terreny exterior i reparacions dels murs i contraforts dels absis. A la façana sud, trobava que s’havien de fer les intervencions més notables, ja que volia refer els arcs del pòrtic i  rebaixar el paviment d’aquest; reconstruir el mur sud de l’església; i canviar els adobs en els quals descansa l’armadura, per maons de fàbrica. A més Ríos considerava essencial la reconstrucció de la torre, ja que considerava que es trobava en estat de runes. Del panteó també volia reconstruir les voltes i la coberta. A nivell interior pretenia una reconstrucció dels arcs i una neteja dels murs, per trobar ornamentacions anteriors. A més consideraven que s’havia de fer reparacions en les cobertes del pòrtic i els absis. Per tant, Demetrio Amador de los Ríos, el que deixa clar, és la influència que rep dels postulats de   Viollet-le-Duc. Finalment el projecte proposat per Ríos no es va dur a terme degut a la seva mort. 

Juan Bautista Lázaro realitzarà la restauració el 1894. Ell afirmarà que la idea principal és intervenir en l'edifici el menys possible. Ell proposa al seu projecte: llevar les cobertes de les naus laterals i del pòrtic, i substituir-les per altres de fusta; a la nau central, llevar les teules destruïdes, refer un aiguavés i reforçar la resta. Afirmava que s'havia de reforçar el mur sud de la nau baixa amb tres o quatre contraforts de fàbrica (al contrari que Ríos que el volia llevar i construir un altre mur). Finalment, Lázaro, suggereix fer un mur de contenció per evitar les aigües torrencials. Quant als interiors, planteja solucions senzilles per a la pavimentació i a la torre només intervenir per evitar el seu esfondrament. 

La Real Academia de San Fernando, varen aprovar aquest projecte, ja que les mesures no eren tan agressives com les que havia proposat Ríos, encara que s'ha de dir que si no fos per la seva mort s'haguessin realitzat, ja que finalment es va aprovar el seu projecte també.

Sant Miquel d’Escalda, abans de la intervenció de Lázaro. Font: . IsabelOrdieres Díez.  Historia de la restauración monumental en España (1835-1936)

Entre l'any 1982-1985, es varen dur a terme una sèrie de intervencions  de la mà Ricardo Aroca Hernández-Ros. El seu equip va alliberar la torre del mur nord que tenia acumulacions de terra que provocaven pressió al monestir. També varen reformar les cobertes, posant una nova al porxo. 

El desembre de 1999, D, Andrés Lozano Perreras redacta un projecte de restauració de l'anomenada " Capilla de San Lorenzo", un edifici dedicat a San Fructuoso, també denominat " Panteón de los Abades", així com el seu entorn més immediat, amb la finalitat de millorar-lo i estabilitzar-lo, el va finalitzar el maig del 2004. 

El 2006 es produeix un enfonsament del paviment de l’absis afectant a l’altar, Aroca, que havia fet intervencions als anys vuitanta afirma que als plànols i documents que havíem trobat de intervencions anterior havia errades matemàtiques greus: “Cuando pusimos en marcha la restauración nos dimos cuenta de algo curioso: los planos que habían manejado los anteriores equipos de rehabilitación tenían errores geométricos en algunos casos superiores a cincuenta centímetros”. A més, l’arquitecte assegurava que l’edifici havia tingut problemes de fonaments des dels seus inicis i que a causa de que l’ara no tingués una fonamentació pròpia s’ha produït el sinistre.

Resultat de l'altar quan es va enfonsar el paviment.  font: Diario de León.es

En aquests darrers anys s'han tornat a restaurar les cobertes i encara hi ha tot una sèrie de investigacions que s'estan realitzant, ja que nous descobriments estan aportant dades significatives en l'origen de l'edifici. També en aquests darrers anys s'han fet intervencions polèmiques (hi ha una caseta de informació que tapa la vista del monument); encara s'està lluitant  per poder tenir llum elèctrica dins l'edifici; però també s'està ajudant a la difusió amb personatges com Artemio Martínez Tejera i Gerardo Boto, que preparen un llibre per publicar els darrers descobriments amb motiu de l'aniversari de la seva consagració (913) el 20 de novembre de 2013.

Marta Antúnez Jiménez. 

BIBLIOGRAFIA:
-  ÁLVAREZ DE LA BRAÑA R. “Variedades. San Miguel de Escalada”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Tomo IV, 1874, pp.377-379.

- GARCIA LOBO V. Las inscripciones de San Miguel de Escalada. Estudio crítico, Edic. El Albir, (1982), Barcelona.

- MARTÍNEZ TEJERA A.M. Cenobios leoneses alto medievales ante la europeización: San Pedro  y San Pablo de los Montes, Santiago y San Martín de Peñalba y San Miguel de Escalada. Universidad Autónoma de Madrid (2002), Madrid.

- MARTINEZ TEJERA A. M. San Miguel de Escalada (Gradefes, León). Cuestiones diversas respecto a un edificio de la “arquitectura prerrománica leonesa” del siglo X.  Edic. Universidad Autónoma de Madrid. 2012.

CONSULTES ADICIONALS:

- FANJUL C.  "Los siglos perdidos de Escalada" El diario de León . (4/12/2006).