2-.El context històric del segle X:

  El segle X constitueix una etapa de lluites com és el cas del regne de Lleó o de Navarra, una etapa d'intervencions d'uns regnes en altres i una etapa d'expansió territorial. Tots aquests fets dins una zona cristiana que estava al mateix temps enfrontada amb els musulmans.

Un fet destacable d'aquest segle X és el fet de les repoblacions. Aquestes repoblacions es basen en construir nous nuclis de població i noves fortificacions defensives per el motiu dit abans, l'enfrontament amb el món musulmà. És a n'aquest segle X on apareix l'art mossàrab o també conegut amb el terme d'art de la repoblació, que està relacionat amb el fet explicat en línies anteriors.

Un altre fet destacable és la massa de població que estava dividida en quatre tipus de habitants. El primer tipus d'habitant eren els musulmans pròpiament dits, els segons eren els jueus, el tercer tipus eren els muladies que eren cristians convertits al islamisme i fills de pare musulmà i mare cristiana que aquests havien de creure a la fe de Mahoma, el quart i darrer tipus d'habitant eren els mossàrabs, aquests habitants eren cristians que mantenien les seves creences però que a poc a poc anaven adoptant els costums i maneres musulmanes.

Desprès de fer una clara divisió dels quatre tipus d'habitant que podia haver en aquests territoris cal destacar que un any abans del segle X, és a dir a mitjans del segle IX, les comunitats cristianes varen començar tenir problemes greus amb les autoritats islàmiques ja que es va començar a prohibir estendre la seva fe en territoris musulmans, a més que també es va començar a posar una sèrie de impostos a n'aquells cristians abjuraven de la seva religió, a part que també es va començar a donar opció a accedir a llocs públics. Aquestes raons tan religioses, econòmiques i socials, pertorbaven l'estabilitat dels habitants mossàrabs en territori musulmà.

Tant en lo que queda del segle IX com ja dins el segle X els habitants mossàrabs a part d'estar plenament perseguits, es varen veure a més empresonats. Per aquest motiu molts dels habitants mossàrabs s'anaven traslladant a altres territoris com són el Regne de Lleó, Navarra o Catalunya. Un exemple d'aquests territoris és la zona del Duero que permetia l'assentament mossàrab i és a n'aquesta zona on en petits nuclis de població i centres monàstics que anava sorgint una creativitat artística pròpia del mossàrab.

En aquesta zona del Duero, quan els habitants mossàrabs anaven arribant es trobaven restes de l'arquitectura pròpia dels visigots (temples i monasteris i antics nuclis de població), aquestes estaven destruïdes o abandonats per la invasió musulmana i és aquí, com ja s'ha dit abans, els mossàrabs es varen instal·lar que aquests varen col·laborar activament a la repoblació.

Una de les obres que cal esmentar relacionat amb tot aquest context del segle X és el monestir de San Miguel de Escalada que va ser una de les primeres construccions en aquest segle X al Regne de Lleó.

 D'aquesta obra cal destacar que va ser fundada per Alfons III el Magne a favor de l'Abat Alfons. A part, al 913 es va renovar el temple i el monesteri adjunt i durant el regnat de Ramir III va arribar a ostentar Escala el rang de patronatge reial. A part l’edifici, segons un document trobat, va ser consagrat el 919, pel bisbe Iennadium-Genadio (865?-935-937). Però segons un epígraf, amb un text publicat el 1786 (avui en dia desaparegut), el temple va ser consagrat pel bisbe d’Astorga, Genadio, el 20 de novembre de l’any 913. El text de l’epígraf (redactat amb posterioritat a la data de la consagració de l’edifici) afirmaria:

“Aquest antic lloc consagrat a l'Arcàngel Miquel, de petita construcció, després enderrocat, va romandre durant molt de temps en runes fins que l'Abat Alfonso amb els seus companys, arribant des de la seva pàtria cordovesa, va refer la runa de l'edifici baix el serè Príncep Alfonso (Alfonso III el Magno), que exercia la seva autoritat. Creixent el nombre de monjos, finalment aquest temple s’erigeix bell, ampliat per totes bandes amb admirable factura des dels seus fonaments. No per ordre del poder o forçament del poble sinó per l'afany atent de l'Abat Alfonso i els seus germans es varen acabar aquests treballs en dotze mesos. García va ser qui va finalitzar el seu regnat amb la seva reina Mumadona. En l'era 951 (any 913) va ser consagrat el temple pel Bisbe Genadio d'Astorga, a dotze dies de les kalendas de desembre (20 de novembre).”

Segons aquest epígraf l’església actual ampliaria i engrandiria un altre edifici reedificat o restaurat per l’Abat Alfonso durant el darrer quart del segle IX. Però no es pot afirmar (des del punt de vista arqueològic) que aquesta arquitectura hagués estat una ampliació d’altre edifici preexistent. Dins aquesta idea s’ha plantejat la hipòtesi de que l’edifici anterior fos una domus ecclesia, ara ja desapareguda, però de moment no s’ha confirmat. S’ha arribat a un consens en el que s’accepta la possibilitat que en aquell lloc s’emplacés un espai cementirial dedicat a l’Arcàngel San Miquel dels segle VII (arcàngel encarregat de la pesada d’ànimes durant la Psicòstasi) sorgit sobre un espai arquitectònic tardoromà i en runes. Per tant amb l’arribada de l’Abat Alfonso s’hauria reedificat i posteriorment “a causa de l’augment del nombre de monjos”. Aquesta afirmació fa que es plantegin diverses hipòtesis constructives, com pot ser l’ampliació del espai per als monjos.

Aquest és un poc el context del segle X i també sobre l’església de San Miguel de la Escalada segons els documents i l’epigrafia trobada de l’edifici però cal dir que aquesta obra de Sant Miguel de Escala l'anirem comentant a poc a poc en les següents entrades.

Marina Ferre Valverde.

Biografia:

1. FELIU-OLAGUER FERNANDO. El arte medieval hasta el año mil ( Desde el establimiento de los visigodos a la conformación del románico).Editorial Taurus (1989), Madrid. P. 213-214, 225- 229.

2. YARZA J. La Edad Media,"Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.56-58.

3. BOZAL VALERIANO. Historia del Arte en España. (Desde los orígenes hasta la Ilustración). Editoria Istmo (1972) 1973, Madrid. P. 60-67.

4. Bango, I. Los expolios del paisaje monumental y la arquitectura hispana de los siglos VII al XI. Reflexiones sobre el proceso constructivo de San Miguel de la Escalda. Universidad Autónoma de Madrid. (2008). Madrid.

3-.Comentari de la planta i l'alçat:

3.1-.Planta:
Si miram la planta de l'església del monestir ens trobem amb un edifici de planta basilical amb tres naus, la central una mica més ampla que les altres dues, separades per columnes (sobre les que hi ha una arqueria que no podem veure a partir de la planta). Cadascuna de les naus culmina amb un àbsis amb forma de ferradura. Trobem també un transepte encara que no és visible des de l'exterior, el que sí fa aquest creuer és separar el presbiteri gràcies a dues columnes que diferencien l'espai sagrat de la nau central. Denoten també la presència del trasepte els dos pilars cruceiformes que flanquejen aquesta arqueria central. Eliminant la part del transepte, les tres naus formen un espai quadrat regular. Finalment cal destacar el pòrtic exterior a la façana sud, el qual formava part d'un claustre a partir del que s'accedia a diferents dependències monacals, avui ja desaparegudes.
3.2-.Alçat:

Atenent, ara, a l'alçat podem veure com les columnes que separan les naus són de secció circular amb base també circular i capitell amb decoració vegetal, corintis. El fust és molt estilitzat el que constrasta amb la progressiva major amplada del capitell a sobre del qual hi trobem una arqueria d'arcs de ferradura. El trasepte, com ja hem dit queda separat de la nau central per tres arcs més al igual que les naus laterals, però aquestes ho fan amb un únicamment.

Els absis, a diferència de la resta de la nau es cobreixen per una volta cupuliforme encara que amb més convexitat del que és habitual, afageix, a més arestes. Exteriorment tenen forma poligonal. La nau central de l'església s'il·lumina gràcies a unes finestres situades a la part superior dels murs de la nau central, aprofitant la diferència d'alçada que hi ha entre les naus laterals i les centrals.
3.3-.En comparació:

Podem comparar alguns aspectes de l'església del monestir amb altres del seu temps, per exemple, la de Santa Maria de Lebeña, a Santander, construida a principis del segle X, comparteix amb la primera una planta basilical, encara que amb un tamany molt menor i absis rectangulars, tornem a trobar, però les columnes amb capitell d'influència coríntia.

Si el que comparam són els absis, en trobaríem de similars a esglésies com Santa Maria de Villarmun, del mateix segle i també dins del regne de Lleó, té una sola nau i amb l'absis amb planta “ultrasemicircular” o de ferradura, encara que aquesta vegada la volta que el cobreix no té nervadures, a Sant Martí de Villamoros hi ha una solució bastant semblant a aquesta darrera. En canvi, a Sanntigo de Peñalba la cúpula dels absis sí que té arestes.

Santa Maria de Bamba, a la província de Zamora, compta amb un iconostasi molt semblant al del monestir que ens ocupa amb tres arcs sobre columnes encara que, en l'actualitat no es conserven.

Amb tot, podem dir que malgrat que el lògic era pensar que en els regnes cristians de la repoblació l'arquitectura s'allunyaria al màxim possible de l'heregia islàmica, el cert és que obres com les citades i sobretot Sant Miguel de Escalada presenta moltes característiques que també veim a l'art musulmà de la Península Ibèrica, fixent-mos en els absis i les seves voltes tan semblants als mihrabs o als arcs de ferradura que els àrabs van fer seus malgrat provenir d'un substracte peninsular anterior. Però, al mateix temps s'ens fa impossible no descobrir altres característiques que l'art del regne de Lleó comparteix amb l'asturià, per exemple en els exteriors de la capçalera de manera poligonal i tripartites. Això és que, observant la planta i l'alçat de Sant Miguel de Escalada ens adonem de cap on va l'art de repoblació i el que seria la diferència d'aquest i el mossàrab ja que si el darrer utilitzaria sobretot formes islàmiques, Sant Miguel de Escalada i podem dir que la gran part de construccions del segle X en el Regne de Lleó amplien el concepte abarcant característiques astúrianes, visigodes i també paleorromanes com ens mostren els capitells corintis que tan sovint trobem.

Marina Frau Maestre.

Bibliografia:

GÓMEZ MORENO M. Iglesias Mozárabes, arte español de los siglos IX a XI, Editorial Universidad de Granada (1998). Granada. p. 144-145.

GAYA NUÑO  J.A, “El arte Mozárabe”, Historia del arte Español, Editorial Plus Ultra (1973), Madrid p. 52-53.

YARZA J. “Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.59-60.

4-.Interior de San Miguel de Escalada

Respecte a l’interior de San Miguel Escalada, l’església està formada per tres naus, una central, més ampla, i dues laterals les quals se troben dividides per columnes sobre les quals descansen uns arcs de ferradura. A continuació arribem al transsepte, el qual no s’acusa des de l’exterior en tenir els braços curts. A més, l’església compta amb un creuer no visible des de l’exterior. Malgrat això, el creuer serveix per a delimitar d’una manera perfecta l’espai del presbiteri, utilitzant a meitat d’altura de la nau major o central una paret a mode d’iconostasis, formant tres arcs i pretils, dels quals només se conserven restes. Els pilars que sostenen el pes de l’església i que se troben a la paret del iconostasis són de planta cruciforme i estan formats per peces, arribant algunes fins als 97 centímetres d’alt. Aquests tipus de pilars no són freqüents abans de l’època del Romànic, encara que els trobem a alguns edificis, com per exemple a la Mesquita de Córdoba ja al segle VIII. 

Vista interior de San Miguel de Escalada des de la nau central

Vista des de l'iconostàsis

A mesura que avancem dins l’espai, arribem als absis, els quals estan constituïts per un absis central més ample i dos col·laterals als costats. Aquests absis estaven disposats sobre una planta de ferradura molt desenvolupada i eren els únics elements arquitectònics preparats per dur voltes. Es cert que els braços del transsepte duen voltes, però aquestes són un afegit posterior. Tant l’absis central com els laterals i els braços del transsepte estan precedits per grans arcs de ferradura oberts els quals estan dividits en dovelles de grossor desigual unides amb juntes molt subtils. L’arc de ferradura de l’absis principal es troba recolzat sobre brancals, els quals duen incorporats fusts. Respecte als absis menors i els braços del transsepte, hi ha brancals amb impostes amb motllures. Els absis se cobreixen amb voltes amb forma de cúpula un tant especial, formant tres cascs amb forma de conca i un quart amb forma de volta d’aresta.

Sostre de San Miguel Vista de l'absis central de San Miguel

Respecte a les finestres amb les quals compta l'església, aquestes estan formades per sis petits arcs a cada costat superior de l'església. Interiorment, tots són iguals, amb forma d'arc de mig punt.

Respecte a les portes, situada al mur septentrional hi ha una porta tapiada amb doble planxa de fusta no molt gran, primitiva i destinada molt probablement a una sagristia que no ha deixat cap empremta. D'una altre porta, molt gran, s'hi conserven els brancals a la part de Ponent. Sembla que va tenir una planxa de fusta i que possiblement conduïa cap a un vestíbul. Cap al sud, on hi va haver el claustre, s'hi conserva la única porta accessible avui dia, amb un arc de ferradura. Sobre aquest arc hi ha una pedra amb una inscripció redactada en caràcters mossàrabs on pareix indicar la jurisdicció de San Miquel l'any 1040. Aquest arc sembla ser dels més antics de l'església, molt probablement emportat d'un altre lloc. 

Vista des de la nau lateral, on s'aprecien els capitells

Capitell interior

Per últim, cal destacar de San Miguel la decoració, ja que no hi ha altre decoració més rica en totes les esglésies del segle X. Un exemple són els fusts de l'interior, els quals són reutilitzats, fets en marbre amb vetes grises. Només dos d'aquests fusts duen collarí. Respecte als capitells, cinc d'aquests també són d'aprofitament; hi ha dos per a pilastres situats en l'arc travessà de la nau col·lateral, reduïts en tamany i decorats amb motius vegetals. Altres dos capitells se situen en les primeres columnes exemptes de les naus i són de tipus corinti, decorats amb fulles amb la punta molt destacada i compten a més amb collarí propi. L'últim capitell se troba junt a un dels dos darrers esmentats, robust i molt semblant als capitells del iconòstasis de l'església de Santa Cristina de Lena, situada a Astúries. Les decoracions de San Miguel de Escalada destaquen per ser moltes d'elles d'aprofitament, provinents d'altres temples de culte.

Noemi Arriaza Gutiérrez.

BIBLIOGRAFIA:

-       - GÓMEZ MORENO, M. Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos IX a XI. Editorial Universidad de Granada (1998). Granada. Pàg. 145 – 155.

      - YARZA LUACES, J. Arte y arquitectura en España del 500 al 1250. Ediciones Cátedra S.A (1987). Madrid. Pàg. 93 – 94.