3-.Comentari de la planta i l'alçat:

3.1-.Planta:
Si miram la planta de l'església del monestir ens trobem amb un edifici de planta basilical amb tres naus, la central una mica més ampla que les altres dues, separades per columnes (sobre les que hi ha una arqueria que no podem veure a partir de la planta). Cadascuna de les naus culmina amb un àbsis amb forma de ferradura. Trobem també un transepte encara que no és visible des de l'exterior, el que sí fa aquest creuer és separar el presbiteri gràcies a dues columnes que diferencien l'espai sagrat de la nau central. Denoten també la presència del trasepte els dos pilars cruceiformes que flanquejen aquesta arqueria central. Eliminant la part del transepte, les tres naus formen un espai quadrat regular. Finalment cal destacar el pòrtic exterior a la façana sud, el qual formava part d'un claustre a partir del que s'accedia a diferents dependències monacals, avui ja desaparegudes.
3.2-.Alçat:

Atenent, ara, a l'alçat podem veure com les columnes que separan les naus són de secció circular amb base també circular i capitell amb decoració vegetal, corintis. El fust és molt estilitzat el que constrasta amb la progressiva major amplada del capitell a sobre del qual hi trobem una arqueria d'arcs de ferradura. El trasepte, com ja hem dit queda separat de la nau central per tres arcs més al igual que les naus laterals, però aquestes ho fan amb un únicamment.

Els absis, a diferència de la resta de la nau es cobreixen per una volta cupuliforme encara que amb més convexitat del que és habitual, afageix, a més arestes. Exteriorment tenen forma poligonal. La nau central de l'església s'il·lumina gràcies a unes finestres situades a la part superior dels murs de la nau central, aprofitant la diferència d'alçada que hi ha entre les naus laterals i les centrals.
3.3-.En comparació:

Podem comparar alguns aspectes de l'església del monestir amb altres del seu temps, per exemple, la de Santa Maria de Lebeña, a Santander, construida a principis del segle X, comparteix amb la primera una planta basilical, encara que amb un tamany molt menor i absis rectangulars, tornem a trobar, però les columnes amb capitell d'influència coríntia.

Si el que comparam són els absis, en trobaríem de similars a esglésies com Santa Maria de Villarmun, del mateix segle i també dins del regne de Lleó, té una sola nau i amb l'absis amb planta “ultrasemicircular” o de ferradura, encara que aquesta vegada la volta que el cobreix no té nervadures, a Sant Martí de Villamoros hi ha una solució bastant semblant a aquesta darrera. En canvi, a Sanntigo de Peñalba la cúpula dels absis sí que té arestes.

Santa Maria de Bamba, a la província de Zamora, compta amb un iconostasi molt semblant al del monestir que ens ocupa amb tres arcs sobre columnes encara que, en l'actualitat no es conserven.

Amb tot, podem dir que malgrat que el lògic era pensar que en els regnes cristians de la repoblació l'arquitectura s'allunyaria al màxim possible de l'heregia islàmica, el cert és que obres com les citades i sobretot Sant Miguel de Escalada presenta moltes característiques que també veim a l'art musulmà de la Península Ibèrica, fixent-mos en els absis i les seves voltes tan semblants als mihrabs o als arcs de ferradura que els àrabs van fer seus malgrat provenir d'un substracte peninsular anterior. Però, al mateix temps s'ens fa impossible no descobrir altres característiques que l'art del regne de Lleó comparteix amb l'asturià, per exemple en els exteriors de la capçalera de manera poligonal i tripartites. Això és que, observant la planta i l'alçat de Sant Miguel de Escalada ens adonem de cap on va l'art de repoblació i el que seria la diferència d'aquest i el mossàrab ja que si el darrer utilitzaria sobretot formes islàmiques, Sant Miguel de Escalada i podem dir que la gran part de construccions del segle X en el Regne de Lleó amplien el concepte abarcant característiques astúrianes, visigodes i també paleorromanes com ens mostren els capitells corintis que tan sovint trobem.

Marina Frau Maestre.

Bibliografia:

GÓMEZ MORENO M. Iglesias Mozárabes, arte español de los siglos IX a XI, Editorial Universidad de Granada (1998). Granada. p. 144-145.

GAYA NUÑO  J.A, “El arte Mozárabe”, Historia del arte Español, Editorial Plus Ultra (1973), Madrid p. 52-53.

YARZA J. “Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.59-60.