Presentació del treball-blog:

Aquest és un treball blog sobre San Miguel de Escalada, un monestir mossàrab situat a la província de Lleó. L'índex que seguirem és el següent:

1.Introducció al treball.

2.Context: el segle X.

3.Comentari de la planta i alçat.

4. Comentari de l'interior.

5.La llum i l'ornamentació.

6.Comentari de l'exterior.

7.Intervencions posteriors i història del monestir.

8.San Miguel de Escalada i altres monestirs mossàrabs.

9.L'obra a l'actualitat.

10.Conclusions.

11.Bibliografia.

Marta Antúnez,

Noemi Arriaza,

Marina Ferre,

Marina Frau,

Joana Sánchez.

1-.Introducció al treball:

 El següent treball pretén desenvolupar el tema de l'arquitectura  en el sí de l'època de la repoblació cristiana de la Península Ibèrica. Per a tal motiu, partirem del context històric d'aquest segle X, i de l'ànalisi detallat d'un dels exemples arquitectònics més ben conservats, San Miguel de Escalada, un monestir situat a la província de Lleó, més concretament al municipi de Gradefes. 

Abans de començar cal especificar que al parlar d'art mossàrab ho feim d'aquell art o aquelles obres fetes per cristians i amb usos cristians en territori musulmà. És però just pensar que la convivència amb la cultura islàmica es farà palesa en aquestes manifestacions, per tant, no ens estranyarà trobar arcs de ferradura, espais copulats, estilitzades columnes amb capitells corintis, etc. De la mateixa opinió és Gómez-Moreno:

"En general, revélase lo mozárabe del norte con un sello de intentiva que le presta siempre fisonomía propia respecto de los tipos califales. Las iglesias de entonces en territorio cristiano son, pues, un perfecto reflejo del ambiente social determinado por el influjo absorbente de la España árabe, merced al contacto con los meridionales, antaño sometidos a ella, dándose lugar a un periodo propiamente mozárabe". (Gómez-Moreno, 1998).

Com a adjectiu la Real Academia Española (RAE) defineix el terme mossàrab a la seva vint-i-dosena edició  com:

"Se dice del individuo de la población hispánica que, consentida por el derecho islámico como tributaria, vivió en la España musulmana hasta finales del siglo XI conservando su religión cristiana e incluso su organización eclesiástica y judicial."

Però la definició de l'art del segle X no és tan senzilla ja que cada vegada s'advoca amb més força per separar l'art pròpiament mossàrab del de l'art de repoblació entenent aquest darrer com  a les manifestacions artístiques dutes a terme entre els segles IX i XI, durant la Reconquesta Cristiana de la Península Ibèrica, però en territori purament cristià. Encara així les influències entre la cultura cristiana i l'islàmica no desapareixen però el cert és que no podem parlar en els mateixos termes de l'art del nord i el del sud de la Península Ibèrica durant aquests segles. És més podem dir que l'art de la reconquesta és per molts la suma dels arts visigot, asturià i el que anomenam prerromànic.  Seguint aquesta línia trobem Mireille Mentré però ella creurà preferible mantenir la terminologia tradicional "Por razones de comodidad y, en segundo lugar, por motivos de alguna manera simbólicos, para rendir homenaje a quien descubrió la especificidad de este arte, Manuel Gómez Moreno". 

Aquí ens hauríem de demanar si vertaderament cal o ens resulta útil a la comunitat científica mantenir una terminologia per "comoditat" si això implica perdre precisió. Actualment, és preferible diferenciar entre mossàrab i art de repoblació el que ens dóna més matissos i permet atracar-nos més específica i correctament a les restes del moment. Són els estudis dels darrers trenta i vint anys que advoquen per tal diferenciació tenint com a principals valedors a Isidro Bango i a Artemio Martínez Tejera. Basant-se amb textos de Bango, Fernando Arce Sainz al capítol "Propuesta para el estudio de la arquitectura cultual cristiana en Al-Andalus" (2009) dins Relegados al margen: marginalidad y espacios marginales en la cultura medieval defensa la divisió del termes per molt que en el cas de San Miguel de Escalada i alguns altres la proveniència dels monjos sigui des d'Al-Andalus, realment no van ser ells els controcturs mentrre sí que ho foren, amb molta probabilitat els obrers de la zona castellana o lleonesa i que, per tant, deixaran patents influències de l'arquitectura de la zona. El mateix Isidro Bango considera l'ús dels dos termes més correcte "por ser más acorde con la realidad histórica y artística de la época".

Dit això tornem al tema central del treball, el Monestir de San Miguel de Escalada construit al 913 per una sèrie de monjos emigrats des del califat de Còrdova fins al Regne de Lleó . O sigui, si atenem a la darrera definició formaria part d'aquest art de reconquesta més que del mossàrab encara que tradicionalment ha estat considerat com a tal i tanta raó no manca ja que els constructors seran monjos provinents d'aquests califats. Amb tot, la definició o adscripció a un d'aquests termes és complexa i polèmica. Bango advoca per la separació terminpologica adhúc a que amb la tradicional denominació de mossàrab limitam o unificam tipologies artístiques i usos diferents encara que es produeixin a territoris propers i contemporàniament.

En tot cas, independentment de l'estil o nom que se li dóna podem dir que és un monestir, una arquitectura religiosa que en certa manera preveu la importància que anys més tard tendran les ordres religioses i els seus monestirs i que combina elements cristians i la seva simbologia amb altres d'islàmics a més d'influències dels regnes cristians anteriors a la conquesta musulmana.

En resum, el treball que ens ocupa es centra en el cas concret de San Miguel de Escalada per mostrar les característiques de l'arquitectura del moment precís de la seva construcció, per ilustrar-les ens farem servir, a més, de comparacions amb altres mostres de construccions contemporànies, esperant fer una exposició clara d'un art que, és la mostra d'un moment clau a la història de tota la Península Ibèrica i de la qual ens queden intactes poques peces o obres. 

Marina Frau Maestre.

Bibliografia:

ARCE SAINZ F. ""Propuesta para el estudio de la arquitectura cultual cristiana en Al-Andalus" dins Relegados al margen: marginalidad y espacios marginales en la cultura medieval, Cyan, Proyectos y Producciones Editoriales S.A. (2009) Madrid.

BANGO I.G. Alta Edad Media, de la tradición hispanogoda al Románico. Editorial Sílex (1989). Madrid.

GAYA NUÑO JA, "Arte Mozárabe", Historia del Arte Español, Editorial Plus Ultra (1973), Madrid.

GÓMEZ MORENO M. Iglesias mozárabes, arte español de los siglos IX al XI, Editorial Universidad de Granada (1998), Granada.

MENTRÉ M. El estilo mozárabe, Ediciones Encuentro (1994), Madrid.

YARZA J., La Edad Media, "Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980),  Madrid

2-.El context històric del segle X:

  El segle X constitueix una etapa de lluites com és el cas del regne de Lleó o de Navarra, una etapa d'intervencions d'uns regnes en altres i una etapa d'expansió territorial. Tots aquests fets dins una zona cristiana que estava al mateix temps enfrontada amb els musulmans.

Un fet destacable d'aquest segle X és el fet de les repoblacions. Aquestes repoblacions es basen en construir nous nuclis de població i noves fortificacions defensives per el motiu dit abans, l'enfrontament amb el món musulmà. És a n'aquest segle X on apareix l'art mossàrab o també conegut amb el terme d'art de la repoblació, que està relacionat amb el fet explicat en línies anteriors.

Un altre fet destacable és la massa de població que estava dividida en quatre tipus de habitants. El primer tipus d'habitant eren els musulmans pròpiament dits, els segons eren els jueus, el tercer tipus eren els muladies que eren cristians convertits al islamisme i fills de pare musulmà i mare cristiana que aquests havien de creure a la fe de Mahoma, el quart i darrer tipus d'habitant eren els mossàrabs, aquests habitants eren cristians que mantenien les seves creences però que a poc a poc anaven adoptant els costums i maneres musulmanes.

Desprès de fer una clara divisió dels quatre tipus d'habitant que podia haver en aquests territoris cal destacar que un any abans del segle X, és a dir a mitjans del segle IX, les comunitats cristianes varen començar tenir problemes greus amb les autoritats islàmiques ja que es va començar a prohibir estendre la seva fe en territoris musulmans, a més que també es va començar a posar una sèrie de impostos a n'aquells cristians abjuraven de la seva religió, a part que també es va començar a donar opció a accedir a llocs públics. Aquestes raons tan religioses, econòmiques i socials, pertorbaven l'estabilitat dels habitants mossàrabs en territori musulmà.

Tant en lo que queda del segle IX com ja dins el segle X els habitants mossàrabs a part d'estar plenament perseguits, es varen veure a més empresonats. Per aquest motiu molts dels habitants mossàrabs s'anaven traslladant a altres territoris com són el Regne de Lleó, Navarra o Catalunya. Un exemple d'aquests territoris és la zona del Duero que permetia l'assentament mossàrab i és a n'aquesta zona on en petits nuclis de població i centres monàstics que anava sorgint una creativitat artística pròpia del mossàrab.

En aquesta zona del Duero, quan els habitants mossàrabs anaven arribant es trobaven restes de l'arquitectura pròpia dels visigots (temples i monasteris i antics nuclis de població), aquestes estaven destruïdes o abandonats per la invasió musulmana i és aquí, com ja s'ha dit abans, els mossàrabs es varen instal·lar que aquests varen col·laborar activament a la repoblació.

Una de les obres que cal esmentar relacionat amb tot aquest context del segle X és el monestir de San Miguel de Escalada que va ser una de les primeres construccions en aquest segle X al Regne de Lleó.

 D'aquesta obra cal destacar que va ser fundada per Alfons III el Magne a favor de l'Abat Alfons. A part, al 913 es va renovar el temple i el monesteri adjunt i durant el regnat de Ramir III va arribar a ostentar Escala el rang de patronatge reial. A part l’edifici, segons un document trobat, va ser consagrat el 919, pel bisbe Iennadium-Genadio (865?-935-937). Però segons un epígraf, amb un text publicat el 1786 (avui en dia desaparegut), el temple va ser consagrat pel bisbe d’Astorga, Genadio, el 20 de novembre de l’any 913. El text de l’epígraf (redactat amb posterioritat a la data de la consagració de l’edifici) afirmaria:

“Aquest antic lloc consagrat a l'Arcàngel Miquel, de petita construcció, després enderrocat, va romandre durant molt de temps en runes fins que l'Abat Alfonso amb els seus companys, arribant des de la seva pàtria cordovesa, va refer la runa de l'edifici baix el serè Príncep Alfonso (Alfonso III el Magno), que exercia la seva autoritat. Creixent el nombre de monjos, finalment aquest temple s’erigeix bell, ampliat per totes bandes amb admirable factura des dels seus fonaments. No per ordre del poder o forçament del poble sinó per l'afany atent de l'Abat Alfonso i els seus germans es varen acabar aquests treballs en dotze mesos. García va ser qui va finalitzar el seu regnat amb la seva reina Mumadona. En l'era 951 (any 913) va ser consagrat el temple pel Bisbe Genadio d'Astorga, a dotze dies de les kalendas de desembre (20 de novembre).”

Segons aquest epígraf l’església actual ampliaria i engrandiria un altre edifici reedificat o restaurat per l’Abat Alfonso durant el darrer quart del segle IX. Però no es pot afirmar (des del punt de vista arqueològic) que aquesta arquitectura hagués estat una ampliació d’altre edifici preexistent. Dins aquesta idea s’ha plantejat la hipòtesi de que l’edifici anterior fos una domus ecclesia, ara ja desapareguda, però de moment no s’ha confirmat. S’ha arribat a un consens en el que s’accepta la possibilitat que en aquell lloc s’emplacés un espai cementirial dedicat a l’Arcàngel San Miquel dels segle VII (arcàngel encarregat de la pesada d’ànimes durant la Psicòstasi) sorgit sobre un espai arquitectònic tardoromà i en runes. Per tant amb l’arribada de l’Abat Alfonso s’hauria reedificat i posteriorment “a causa de l’augment del nombre de monjos”. Aquesta afirmació fa que es plantegin diverses hipòtesis constructives, com pot ser l’ampliació del espai per als monjos.

Aquest és un poc el context del segle X i també sobre l’església de San Miguel de la Escalada segons els documents i l’epigrafia trobada de l’edifici però cal dir que aquesta obra de Sant Miguel de Escala l'anirem comentant a poc a poc en les següents entrades.

Marina Ferre Valverde.

Biografia:

1. FELIU-OLAGUER FERNANDO. El arte medieval hasta el año mil ( Desde el establimiento de los visigodos a la conformación del románico).Editorial Taurus (1989), Madrid. P. 213-214, 225- 229.

2. YARZA J. La Edad Media,"Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.56-58.

3. BOZAL VALERIANO. Historia del Arte en España. (Desde los orígenes hasta la Ilustración). Editoria Istmo (1972) 1973, Madrid. P. 60-67.

4. Bango, I. Los expolios del paisaje monumental y la arquitectura hispana de los siglos VII al XI. Reflexiones sobre el proceso constructivo de San Miguel de la Escalda. Universidad Autónoma de Madrid. (2008). Madrid.

3-.Comentari de la planta i l'alçat:

3.1-.Planta:
Si miram la planta de l'església del monestir ens trobem amb un edifici de planta basilical amb tres naus, la central una mica més ampla que les altres dues, separades per columnes (sobre les que hi ha una arqueria que no podem veure a partir de la planta). Cadascuna de les naus culmina amb un àbsis amb forma de ferradura. Trobem també un transepte encara que no és visible des de l'exterior, el que sí fa aquest creuer és separar el presbiteri gràcies a dues columnes que diferencien l'espai sagrat de la nau central. Denoten també la presència del trasepte els dos pilars cruceiformes que flanquejen aquesta arqueria central. Eliminant la part del transepte, les tres naus formen un espai quadrat regular. Finalment cal destacar el pòrtic exterior a la façana sud, el qual formava part d'un claustre a partir del que s'accedia a diferents dependències monacals, avui ja desaparegudes.
3.2-.Alçat:

Atenent, ara, a l'alçat podem veure com les columnes que separan les naus són de secció circular amb base també circular i capitell amb decoració vegetal, corintis. El fust és molt estilitzat el que constrasta amb la progressiva major amplada del capitell a sobre del qual hi trobem una arqueria d'arcs de ferradura. El trasepte, com ja hem dit queda separat de la nau central per tres arcs més al igual que les naus laterals, però aquestes ho fan amb un únicamment.

Els absis, a diferència de la resta de la nau es cobreixen per una volta cupuliforme encara que amb més convexitat del que és habitual, afageix, a més arestes. Exteriorment tenen forma poligonal. La nau central de l'església s'il·lumina gràcies a unes finestres situades a la part superior dels murs de la nau central, aprofitant la diferència d'alçada que hi ha entre les naus laterals i les centrals.
3.3-.En comparació:

Podem comparar alguns aspectes de l'església del monestir amb altres del seu temps, per exemple, la de Santa Maria de Lebeña, a Santander, construida a principis del segle X, comparteix amb la primera una planta basilical, encara que amb un tamany molt menor i absis rectangulars, tornem a trobar, però les columnes amb capitell d'influència coríntia.

Si el que comparam són els absis, en trobaríem de similars a esglésies com Santa Maria de Villarmun, del mateix segle i també dins del regne de Lleó, té una sola nau i amb l'absis amb planta “ultrasemicircular” o de ferradura, encara que aquesta vegada la volta que el cobreix no té nervadures, a Sant Martí de Villamoros hi ha una solució bastant semblant a aquesta darrera. En canvi, a Sanntigo de Peñalba la cúpula dels absis sí que té arestes.

Santa Maria de Bamba, a la província de Zamora, compta amb un iconostasi molt semblant al del monestir que ens ocupa amb tres arcs sobre columnes encara que, en l'actualitat no es conserven.

Amb tot, podem dir que malgrat que el lògic era pensar que en els regnes cristians de la repoblació l'arquitectura s'allunyaria al màxim possible de l'heregia islàmica, el cert és que obres com les citades i sobretot Sant Miguel de Escalada presenta moltes característiques que també veim a l'art musulmà de la Península Ibèrica, fixent-mos en els absis i les seves voltes tan semblants als mihrabs o als arcs de ferradura que els àrabs van fer seus malgrat provenir d'un substracte peninsular anterior. Però, al mateix temps s'ens fa impossible no descobrir altres característiques que l'art del regne de Lleó comparteix amb l'asturià, per exemple en els exteriors de la capçalera de manera poligonal i tripartites. Això és que, observant la planta i l'alçat de Sant Miguel de Escalada ens adonem de cap on va l'art de repoblació i el que seria la diferència d'aquest i el mossàrab ja que si el darrer utilitzaria sobretot formes islàmiques, Sant Miguel de Escalada i podem dir que la gran part de construccions del segle X en el Regne de Lleó amplien el concepte abarcant característiques astúrianes, visigodes i també paleorromanes com ens mostren els capitells corintis que tan sovint trobem.

Marina Frau Maestre.

Bibliografia:

GÓMEZ MORENO M. Iglesias Mozárabes, arte español de los siglos IX a XI, Editorial Universidad de Granada (1998). Granada. p. 144-145.

GAYA NUÑO  J.A, “El arte Mozárabe”, Historia del arte Español, Editorial Plus Ultra (1973), Madrid p. 52-53.

YARZA J. “Mozárabes y repoblación (del siglo X a la integración en Europa), Editorial Alhambra (1980), Madrid. p.59-60.